Què significa la osteointegració dels implants dentals?

El descobriment de l'osteointegració va ser el resultat d'un fenomen accidental durant experiments científics. El 1952, Brånemark va implantar un espécul òptic fet de titani a la tíbia i el peroné dels conills per a l'observació microscòpica in vivo. Al final de l'experiment, l'espécul implantat es va integrar fermament amb el teixit ossi circumdant i no es va poder eliminar. Brånemark va anomenar aquest fenomen osteointegració i va començar a investigar per explotar-lo. Observada amb un microscopi de llum, l'osteointegració es caracteritza pel contacte directe entre el teixit ossi i l'implant en reconstrucció normal sense cap teixit no ossi entremig. Aquesta combinació pot suportar la conducció i transmissió contínua de l'implant al teixit ossi. Funció de distribució de càrrega. Abans del descobriment de l'osteointegració, els implants funcionaven mitjançant el principi de retenció mecànica, generalment en forma d'implants en forma de fulla o d'implants transmandibulars per millorar la retenció. Un cop establerta la teoria de l'osteointegració, la forma columnar o formació de l'arrel que simula l'arrel de la dent natural es converteix en la forma estàndard de l'implant.